Maristes Rubí

Vaig arribar al Compartir el setembre de 2011. Venia de set anys treballant com a 
educador d’un EAIA (equip d'atenció a la infància i l'adolescència)  i tenia ganes de coordinar projectes, equips, camins. No sabia que aquest lloc m’ensenyaria tant sobre la vida. Durant quinze anys he estat el director del Compartir. Molta gent em diu que en soc el pare. Però jo sempre m’he sentit més com el germà gran: algú que acompanya, que escolta, que intenta orientar… i que aprèn cada dia dels altres.
 

El Compartir té trenta anys, i la seva història comença a Barcelona. Allà va néixer el projecte  amb la voluntat d’acompanyar persones en situació de vulnerabilitat. Al cap de pocs anys es va traslladar a Rubí, on va arrelar amb força. D’aquell origen en queda també el nom del Centre Obert de l’Associació Gabella, que es diu Compartir: un fil invisible que recorda d’on venim.

En els seus inicis a Rubí el Compartir no estava especialitzat en infància i família. Era una entitat oberta, amb moltes inquietuds socials. Va ser gràcies a la implicació d’un grup de professors voluntaris de l’escola Maristes Rubí que el projecte va començar a centrar-se en els infants, fent reforç escolar. Aquell gest senzill —un adult assegut al costat d’un infant ajudant-lo amb els deures— va marcar el camí. Amb els anys l’entitat s’ha anat professionalitzant, creixent i especialitzant fins a convertir-se en un referent en l’acompanyament d’infants i famílies en situació de vulnerabilitat. Quan vaig arribar el Compartir gestionava un centre obert i un espai d’alfabetització. Avui és Centre Obert, Maternoinfantil, Punt TIC, Incorpora, Servei d’Atenció Psicoterapèutica 
Individual i Familiar, cursos de formació per a la inserció… Més enllà dels serveis, però, el Compartir és una manera d’estar.
El Compartir és vocació, esforç i professionalitat. És vincle i confiança. És que una família truqui quan ja no sap què fer, i trobar algú que escolta sense jutjar. És dir a una família que les coses no van bé i aguantar l’emprenyada pertinent (a ningú no li agrada que li recordin les misèries)… i, amb el temps, veure com aquella mateixa família torna i diu gràcies.
Recordo una família amb quatre fills, dos nadons acabats de néixer, mes de gener-febrer, vivint en un pis sense calefacció, amb vidres trencats i humitats a les parets. No tenien res per menjar. Jo acabava de ser pare i sabia perfectament què necessita un infant petit. Aquell cas em va tocar molt endins. Recordo l’equip abocant-s’hi sense demanar res a canvi. Recordo la urgència, la necessitat de fer. Recordo activar recursos, coordinar serveis, buscar solucions. Però sobretot recordo el sentiment compartit que la nostra feina tenia sentit. Aquella família ens va acompanyar durant molt de temps. I fa pocs dies, passejant per Rubí, ens vam retrobar. L’abraçada que em van fer no us la puc transmetre amb paraules. Però sé que no era només per a mi: era 
per a tot l’equip del Compartir.
 

Hem viscut moments molt difícils. Situacions de maltractament o negligència que han obligat a activar recursos públics i prendre decisions dures. Altres vegades, gràcies al treball socioeducatiu, hem pogut reconduir situacions i evitar institucionalitzacions. La 
pandèmia ho va complicar tot encara més: repartíem targetes moneder, material escolar, fèiem seguiment diari, fèiem de pont amb serveis socials. Sempre hi érem. Quan vaig arribar, el pressupost depenia molt de la Fundació. Avui el projecte s’ha  consolidat i s’ha fet sostenible. Però el repte continua sent cuidar els equips i donar estabilitat perquè el Compartir pugui seguir creixent amb qualitat. Perquè la força del Compartir és la seva gent. El nostre logo és un cor. Cal que els equips sentin el Compartir com el seu propi cor. Però un cos també necessita cap i ànima: direcció per orientar, sentit per transcendir. Quan un equip sent bategar el Compartir dins seu arriba al cor dels infants i de les famílies.
 

Vull agrair la confiança de la institució que em va posar al timó del Compartir durant quinze anys, i ara de les Llars Champagnat. L’aposta dels Maristes pels més vulnerables, amb projectes com el Compartir a Rubí, el Rialles a Santa Coloma, Gabella a Barcelona o el CRAE d’Igualada, és una llum que cal seguir alimentant. Gràcies també a l’Ajuntament de Rubí per la confiança, a companys com Miquel Cubeles, Llorenç Claramunt, Raúl García, Cesc Elias, Kary Lumbreras, Laura Titos... i a tots els educadors i educadores que han passat pel Compartir i m’han ensenyat tant. I, sobretot, gràcies als infants i a les famílies. Sense la seva confiança no estaríem celebrant 30 anys. Ara que he tancat aquesta etapa, sovint penso en les coses petites que enyoro: el soroll dels infants entrant al centre, les reunions d’equip plenes de debat i de riures… o la visita inesperada d’en Yassin, que només necessita una abraçada i que algú li digui que ho està fent bé (potser era jo, qui necessitava la seva abraçada...).
 

Els 30 anys del Compartir no són una meta. Són un batec més. Un recordatori que hi ha persones disposades a ser-hi, a servir, a creure en els altres. Que el Compartir continuï bategant molts anys més.

Pep Prats, director de les Llars Champagnat Catalunya